The Zettabyte Era és un document que ha fet públic l’empresa Cisco Systems, a partir de les previsions que anualment fa sobre l’augment d’ús Internet en els propers cinc anys. En ella preveu que per al 2015 el tràfic IP (Internet Protocol) global superi, per primer cop a la història, un zettabyte, i que per al 2016 ja sigui d’uns 1,32 ZB.
Probablement ens sigui fàcil d’imaginar una quantitat d’informació a escala de gigabytes, perquè és avui la dimensió habitual dels discos durs dels PC. Fins i tot, potser també ens siguin familiars els terabytes (mil gigabytes fan un terabyte), doncs és la mesura de capacitat utilitzada per a la majoria de discos externs multimèdia. Però el que sí que ens resulta difícil d’imaginar és un zettabyte, (1 ZB té un milió de milions de GB). No obstant això, aquest és l’ordre de magnitud de la informació que circularà pels sistemes de l’era de la computació al núvol.
No val la pena fer equivalències a base de milions d’hores de vídeo d’alta definició o de milers de biblioteques científiques que calen per tenir una idea de la quantitat d’informació que representa un zettabyte. De totes maneres, ens continuarà semblant una magnitud incomprensible. Per això, jo més m’estimo fer referència a valors d’informació per càpita, de manera semblant que es fa en macroeconomia amb la renda per càpita. Així, tal com diu el document de Cisco, es preveu que per al 2016 el tràfic IP a tot el planeta sigui d’uns 15 gigabytes per persona; més o menys, el 10% d’un disc dur de 150 GB com els que té ara qualsevol PC. Sembla poc, però si penseu que el multiplicador és tota la població mundial, la cosa canvia. Així mateix, si al 2011 hi havia un dispositiu mòbil per càpita connectat a Internet, es preveu que al 2016 n’hi hagi tres, la qual cosa representa un creixement espectacular en nombres absoluts.
Tot i així, segueix sent difícil d’imaginar; però crec que pot aclarir una mica aquesta complexitat, l’animació que ha fet Google, The Story of Send, per explicar el camí que recorre un correu electrònic, des del moment en que es fa “l’enviar” fins que sona “el ring” de rebut al telèfon mòbil o a la tauleta tàctil. Val la pena seguir-ho amb una mica d’atenció, perquè hi descobrirem quelcom força interessant: el que hi ha darrera del famós “núvol”!
Efectivament, per tractar informació a escala de zettabytes calen sistemes a la seva altura. I ho són aquestes monumentals granges de servidors, els data centers, on hi ha milers de computadores treballant en paral·lel, i que consumeixen tanta electricitat com la d’una ciutat sencera. Aquestes noves fàbriques postindustrials, les fàbriques d’informació, constitueixen la tercera de les tecnologies que fan possible el coworking, juntament amb les xarxes de telecomunicacions (el cloud o núvol pròpiament dit) i la diversitat de dispositius mòbils que s’hi puguin connectar, agrupats sota la denominació genèrica de cloudware.
Però en aquests immensos centres de càlcul moderns, la tecnologia clau és la virtualització. Amb ella, milers de computadores independents poden treballar de manera conjunta. De fet, la virtualització és un sistema que permet fer funcionar diverses màquines virtuals dins d’una mateixa màquina física. Així, les màquines virtuals comparteixen els recursos lliures de processador, de memòria o de disc de la màquina física i que, d’altra manera, estarien sense aprofitar esperant puntes de treball. Tanmateix, cadascuna de les màquines virtuals poden executar sistemes operatius diferents i aplicacions independents, tot dins del mateix ordinador físic.
Els avantatges de la virtualització per a les empreses són força rellevants. En primer lloc, fan baixar considerablement els costos de gestió de les TIC, permeten integrar sistemes heterogenis de plataformes propietàries, optimitzen els components de maquinari i faciliten l’accés als sistemes corporatius des de qualsevol lloc, en qualsevol moment i amb qualsevol dispositiu. D’aquesta manera, empreses i organitzacions poden dedicar més recursos a innovar i a adaptar-se ràpidament als nous canvis i oportunitats de l’entorn.
En definitiva, les tecnologies de virtualització fan possible la mobilitat i, al seu torn, la mobilitat fa possible el coworking. Per això, la virtualització és a la base del coworking; és allò que el fa increïblement estimulant, seductor i innovador, perquè determina la major part de les paradoxes que el caracteritzen: treballar sol en companyia, tenir obligacions voluntàries, col·laborar competint, aprendre ensenyant...
Ramon Oró, auditor sènior i tècnic de la Direcció General de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat