Entre la metàfora del núvol i l'estil "yo pongo"

Coworking. Imatge amb llicència CC BY-NC-SA 2.0 de flickr.com/photos/madrideducacion-es/6850575857
Coworking. Imatge amb llicència CC BY-NC-SA 2.0 de flickr.com/photos/madrideducacion-es/6850575857.

Està clar que el coworking és més que una tecnologia; i que també és més que una tendència passatgera d’una elit de freelancers fashion postmoderns. De fet, des dels seus orígens als EEUU, cap el 2006, el coworking es caracteritza per ser un moviment amb uns valors propis, compartits pels primers espais pioners com ara Jelly a Nova York, Citizen Space a San Francisco o Indy Hall a Philadelphia. O, sense anar tan lluny, compartits també pels pioners a casa nostra, com és cas del Gracia Work Center o d'el·local 48 a Barcelona, que van començar les seves activitats durant el 2007.

Tal com explica Alex Hillman (co-fundador de Indy Hall) en el seu bloc, els valors centrals del coworking són cinc: la comunitat, la col·laboració, l’accessibilitat, l’apertura i la sostenibilitat. Ja parlarem d’ells més endavant en un altre post; però val la pena avançar que, curiosament, recorden alguns dels valors que van inspirar moviments solidaris sorgits a finals del segle XIX en plena revolució industrial, com per exemple el cooperativisme o l’associacionisme. Ara bé, per mi l’important és que són valors que permeten a qualsevol persona sentir-se, amb total llibertat, membre d’un col·lectiu, d’un grup, d’un equip.

Però, si bé la tecnologia no és una condició suficient per garantir l’existència de coworking, en tot cas s’ha de reconèixer que n’és una de necessària. Vull dir que, sense les actuals tecnologies de la informació i la comunicació, sense les TIC, el coworking no podria existir. Perquè cal fer-se la pregunta: què és allò que hi ha darrera la pantalla d’ordinador d’un coworker? Què és allò que fa possible que els coworkers treballin cadascun en el seu propi projecte, en la seva pròpia empresa o en el seu negoci, i que alhora puguin compartir un mateix espai?

Doncs, el que hi ha al darrera és la xarxa de xarxes, hi ha Internet: una infraestructura descomunal de servidors de dades, de xarxes de telecomunicacions i de dispositius connectats, que arriba pràcticament a tot el planeta i que te capacitat de tractar una quantitat espectacular d’informació de tota mena (textual, gràfica, imatge, so, vídeo, geo-referencial, climàtica, etc.) a una escala de bilions de Gigabytes, francament difícil d’imaginar.

Potser perquè els informàtics sempre han dibuixat les xarxes com un gràfic amb forma de nuvolet, a aquesta arquitectura tecnològica mundial se li ha posat el nom de "computació en el núvol"; vaja, que m’estic referint al nou paradigma de les TIC: el Cloud Computing, idea màgica que va fer furor arreu a partir del 2006, arran de l’article The Information Factories de George Gilder, publicat per la revista Wired.

És la nova metàfora que ens serveix per designar a escala humana la sensació que tenim quan estem connectats a Internet, més o menys permanentment. Així, a través d’aquest concepte, ens sembla comprensible que tota la nostra informació rellevant es trobi en una mena de “núvol eteri de la nostra propietat” i que aleshores, tinguem el poder de fer amb ella gairebé de tot, des de qualsevol lloc, en qualsevol moment i amb qualsevol dispositiu, ja siguin PDA’s, tablets, telèfons mòbils, laptops, ordinadors tàctils o smart televisions (de ben segur que de tots ells, n’hi ha hagut una bona mostra al Mobile World Congress 2013).

Efectivament, la metàfora del núvol en el Cloud Computing està esborrant -per no dir que intenta fer desaparèixer- una altra metàfora informàtica molt popular: la de l’escriptori del Personal Computer. Som ja a l’era del CC i la del PC sembla que ens vol abandonar. Perquè, “el núvol” s’està convertint -per bé i per mal- en el nostre rellotge, el nostre despertador, en la nostra calculadora, en el nostre telèfon, la nostra agenda, el nostre calendari, el nostre correu, en el nostre club d’amics i coneguts, en el nostre àlbum de fotos, en el nostre mapa, en la nostra enciclopèdia, en la nostra llibreria, en el nostre banc, en el nostre diari, la nostra ràdio i la nostra televisió, per dir només les coses que se m’han acudit ràpidament, sense aprofundir-hi gaire.

En tot cas, si un espai de coworking ofereix una comunitat estimulant i innovadora en la qual ens trobem a gust, aleshores amb un “yo pongo el meu cloudware” -i poca cosa més-, ja l’hem convertit en la nostra oficina!

 

(Article signat per Ramon Oró, auditor senior i tècnic de la DGTSI).